1) Perquè genuïnament no saben que Alhora existeix. Alhora té un any de vida i l’estatu quo regional espanyol —és a dir, ERCJuntsCUP— en contra. No és tan gran el contingent de població que vol informar-se o que té mitjans per a informar-se fora de l’imaginari públic que gestiona i manega ERCJuntsCUP. Contra aquesta justificació, les persones que veig associades a Dempeus no em semblen persones desinformades, sense accés als mitjans o a les xarxes i sense iniciativa pròpia. És més, l’impuls que demostren de saníssima rebel·lió contra ERCJuntsCUP els caracteritza com a gent desperta, no subjecta al dogma de l’estatu quo.

2) Perquè l’actitud de rebel·lió que demostren és només de cara a la galeria. En realitat, es tracta simplement de crear, al servei d’ERCJuntsCUP, una alternativa electoral que posi les coses encara més difícils a Alhora sense perjudicar gaire ERCJuntsCUP. Una operació semblant a la de la creació d’Aliança Catalana però per a l’electorat no disposat a la xenofòbia.

3) Perquè els espanta o desagrada la idea nuclear d’Alhora que és imprescindible tenir per objectius la consecució de la independència i, alhora, el bon govern. És a dir, perquè honestament creuen que és viable o convenient marcar-se com a únic objectiu la independència. I, en aquest sentit, aspiren a prendre el poder d’ERCJuntsCUP d’una esgarrapada, apostant-ho tot a la idea de la independència. És a dir, que els guia la mateixa idea de la llista cívica que va estar a punt d’impulsar l’ANC abans que ERCJuntsCUP enviés Llach a controlar l’entitat. Que era una idea que responia a la idealització de Junts pel Sí, que buscava tornar a fer Junts pel Sí però sense ERCJunts. El projecte seria que, de cop, en una sola jornada electoral, seixanta-i-tants diputats passessin de ser d’ERCJuntsCUP a ser de Dempeus / la llista cívica / el poble revoltat contra els estafadors d’ERCJuntsCUP, i que això permetés prendre el govern i declarar i fer la independència en el primer temps de la legislatura.

No sé quina d’aquestes tres és l’explicació que respon a la realitat. Si és la primera, la meva resposta és «Hola, us presento Alhora, podeu visitar la nostra web o veure els nostres podcasts a YouTube, fa un any que ens hem posat a la feina imprescindible d’enderrocar l’estatu quo regional espanyol d’ERCJuntsCUP, necessitem també la vostra empenta, veniu, que sereu molt benvinguts.»

Si l’explicació correcta és la segona, no tinc res a dir-los excepte el que és raonable, digne i necessari de dir als esbirros d’ERCJuntsCUP i de la dominació espanyola de Catalunya.

I si és la tercera, els aviso que no els sortirà bé i —encara que això és una cosa que perjudica Alhora— els desitjo molta sort. Tant de bo que fos tan fàcil. Tant de bo que n’hi hagués prou de formar una llista electoral des del no-res i presentar-se a unes eleccions per a guanyar-les abassegadorament. Tant de bo que n’hi hagués prou de guanyar unes eleccions i prendre el control del govern autonòmic amb la sola idea de la independència per a restablir-la com el nostre país necessita. Per tant, si volen provar-ho, els desitjo la millor de les sorts, el més gran dels successos. Però  estic  convençut  que  no  va així. Per a obtenir una mínima representació —i ja no diguem per a guanyar unes eleccions— cal haver-se fotut de lloros almenys un parell de vegades. Alhora i el seu precedent Primàries ja porten aquests dos hostiots impresos a la cara. Ningú no guanya les eleccions quan acaba de néixer, i menys des de l’honradesa intel·lectual o la noblesa d’objectius. I, segon, no n’hi ha prou d’haver tancat files entorn de la idea fermíssima de la independència i això per a una sola ocasió electoral; cal governar. Cal governar en primer lloc perquè per a restablir la independència cal estar preparat per posar en pràctica polítiques en tots els àmbits. Perquè un Estat independent és acció política quotidiana. Al minut següent de declarar la independència s’han de donar ordres concretíssimes en tots els àmbits concretíssims. I, a la vegada, cal governar perquè Catalunya, en la mateixa mesura superlativa que necessita tenir Estat, necessita també mantenir viu el seu caràcter nacional; defensar la llengua; i tenir un projecte de país que respongui amb fidelitat exclusiva a l’interès nacional català. Per això cal un partit i no una agrupació d’electors. Per això calen uns terminis més llargs que els de qui pensa que des del no-res s’ho emportarà tot a les properes eleccions. Per tant, bona sort, però no us sortirà bé, companys.

Per a acabar, aclarim també una cosa. Jo vull la independència de Catalunya per damunt de tot. La vull de debò. No hi ha res que vulgui més. El meu objectiu no és «que Espanya ens respecti», o «que els trens funcionin», o «que no ens robin una milionada indecent cada any», o que «el català no desaparegui», de manera que la independència esdevé només un mitjà malauradament necessari per a aquests objectius. No, no, el meu objectiu és la independència de Catalunya, i ho seria també si Espanya ens respectés, els trens funcionessin, no ens robessin ni un cèntim i a Catalunya no es parlés res més que català. És precisament perquè vull la independència per damunt de tot que defenso que s’ha de fer bé, metòdicament. Per això sóc militant d’Alhora. Veniu a Alhora.