top of page
EDITORIAL
Tant de bo que fos tan fàcil
24 D'ABRIL DEL 2025.
En els darrers dies ha aparegut la iniciativa de Dempeus per la independència, i voldria fer-hi un comentari. És evident que l’electorat potencial de Dempeus i el d’Alhora és la mateixa gent: catalans independentistes que han assumit l’evidència que ERCJuntsCUP és verí, una estafa constant que ens manté sotmesos, i que, a la vegada, tenen prou mobles al terrat per a no deixar-se engalipar amb Aliança Catalana, un altre verí. Com que l’electorat és el mateix, la primera cosa que se m’acut davant de Dempeus és «¿Per què ignoren d’una manera tan clara —podria semblar militant— l’existència d’Alhora?». Se m’acuden tres respostes.
1) Perquè genuïnament no saben que Alhora existeix. Alhora té un any de vida i l’estatu quo regional espanyol —és a dir, ERCJuntsCUP— en contra. No és tan gran el contingent de població que vol informar-se o que té mitjans per a informar-se fora de l’imaginari públic que gestiona i manega ERCJuntsCUP. Contra aquesta justificació, les persones que veig associades a Dempeus no em semblen persones desinformades, sense accés als mitjans o a les xarxes i sense iniciativa pròpia. És més, l’impuls que demostren de saníssima rebel·lió contra ERCJuntsCUP els caracteritza com a gent desperta, no subjecta al dogma de l’estatu quo.
2) Perquè l’actitud de rebel·lió que demostren és només de cara a la galeria. En realitat, es tracta simplement de crear, al servei d’ERCJuntsCUP, una alternativa electoral que posi les coses encara més difícils a Alhora sense perjudicar gaire ERCJuntsCUP. Una operació semblant a la de la creació d’Aliança Catalana però per a l’electorat no disposat a la xenofòbia.
3) Perquè els espanta o desagrada la idea nuclear d’Alhora que és imprescindible tenir per objectius la consecució de la independència i, alhora, el bon govern. És a dir, perquè honestament creuen que és viable o convenient marcar-se com a únic objectiu la independència. I, en aquest sentit, aspiren a prendre el poder d’ERCJuntsCUP d’una esgarrapada, apostant-ho tot a la idea de la independència. És a dir, que els guia la mateixa idea de la llista cívica que va estar a punt d’impulsar l’ANC abans que ERCJuntsCUP enviés Llach a controlar l’entitat. Que era una idea que responia a la idealització de Junts pel Sí, que buscava tornar a fer Junts pel Sí però sense ERCJunts. El projecte seria que, de cop, en una sola jornada electoral, seixanta-i-tants diputats passessin de ser d’ERCJuntsCUP a ser de Dempeus / la llista cívica / el poble revoltat contra els estafadors d’ERCJuntsCUP, i que això permetés prendre el govern i declarar i fer la independència en el primer temps de la legislatura.
No sé quina d’aquestes tres és l’explicació que respon a la realitat. Si és la primera, la meva resposta és «Hola, us presento Alhora, podeu visitar la nostra web o veure els nostres podcasts a YouTube, fa un any que ens hem posat a la feina imprescindible d’enderrocar l’estatu quo regional espanyol d’ERCJuntsCUP, necessitem també la vostra empenta, veniu, que sereu molt benvinguts.»
Si l’explicació correcta és la segona, no tinc res a dir-los excepte el que és raonable, digne i necessari de dir als esbirros d’ERCJuntsCUP i de la dominació espanyola de Catalunya.
I si és la tercera, els aviso que no els sortirà bé i —encara que això és una cosa que perjudica Alhora— els desitjo molta sort. Tant de bo que fos tan fàcil. Tant de bo que n’hi hagués prou de formar una llista electoral des del no-res i presentar-se a unes eleccions per a guanyar-les abassegadorament. Tant de bo que n’hi hagués prou de guanyar unes eleccions i prendre el control del govern autonòmic amb la sola idea de la independència per a restablir-la com el nostre país necessita. Per tant, si volen provar-ho, els desitjo la millor de les sorts, el més gran dels successos. Però estic convençut que no va així. Per a obtenir una mínima representació —i ja no diguem per a guanyar unes eleccions— cal haver-se fotut de lloros almenys un parell de vegades. Alhora i el seu precedent Primàries ja porten aquests dos hostiots impresos a la cara. Ningú no guanya les eleccions quan acaba de néixer, i menys des de l’honradesa intel·lectual o la noblesa d’objectius. I, segon, no n’hi ha prou d’haver tancat files entorn de la idea fermíssima de la independència i això per a una sola ocasió electoral; cal governar. Cal governar en primer lloc perquè per a restablir la independència cal estar preparat per posar en pràctica polítiques en tots els àmbits. Perquè un Estat independent és acció política quotidiana. Al minut següent de declarar la independència s’han de donar ordres concretíssimes en tots els àmbits concretíssims. I, a la vegada, cal governar perquè Catalunya, en la mateixa mesura superlativa que necessita tenir Estat, necessita també mantenir viu el seu caràcter nacional; defensar la llengua; i tenir un projecte de país que respongui amb fidelitat exclusiva a l’interès nacional català. Per això cal un partit i no una agrupació d’electors. Per això calen uns terminis més llargs que els de qui pensa que des del no-res s’ho emportarà tot a les properes eleccions. Per tant, bona sort, però no us sortirà bé, companys.
Per a acabar, aclarim també una cosa. Jo vull la independència de Catalunya per damunt de tot. La vull de debò. No hi ha res que vulgui més. El meu objectiu no és «que Espanya ens respecti», o «que els trens funcionin», o «que no ens robin una milionada indecent cada any», o que «el català no desaparegui», de manera que la independència esdevé només un mitjà malauradament necessari per a aquests objectius. No, no, el meu objectiu és la independència de Catalunya, i ho seria també si Espanya ens respectés, els trens funcionessin, no ens robessin ni un cèntim i a Catalunya no es parlés res més que català. És precisament perquè vull la independència per damunt de tot que defenso que s’ha de fer bé, metòdicament. Per això sóc militant d’Alhora. Veniu a Alhora.
El futur del Consell de la República
11 DE GENER DEL 2025.
El Consell de la República és el resultat directe de la declaració d'independència del 27 d'octubre del 2017 (i és irrellevant si els qui van aprovar la declaració tenien o no tenien intenció sincera de materialitzar-la en res; quan l'ase va esbufegar no tenia pas intenció de fer sonar la flauta, però la flauta va sonar). El que fan les declaracions d'independència és establir nous Estats; per tant, el Consell de la República ha de ser ell mateix, directament, l'Estat independent de Catalunya, i és com a tal que s'ha d
de comportar. Altrament, no té sentit: no té sentit com a entitat que articula la reclamació popular de la independència (ja tenim¹ l'ANC, per a això), no té sentit com a estructura d'organització de tertúlies i debats (en què suposats experts ens expliquen com de feliços serem amb la independència, o com de ben pensades té les coses Puigdemont o qualsevol a
¹ Podem dir que tenim l'ANC en la mesura que no la controlin els partits processistes, com passa ara mitjançant el president Llach i la seva patuleia al secretariat nacional, que són un mecanisme de Junts per a sotmetre l'ANC de manera que no emprenyi. Haurem de mirar de recuperar-la.
ltre polític processista) i no té sentit —perquè una tal cosa és completament innecessària per a l'interès nacional— com a associació de la gent que vol fer l'onada a Puigdemont (que és el que ha estat fins ara i per això, sense canvi de rumb —i especialment sota una presidència Comín—, el Consell no té més futur que la desaparició). A la campanya de les eleccions del 2021 ho vaig resumir amb la frase «El Consell no necessita militants; necessita diputats, ministres, jutges i fiscals».
En conseqüència, com dic, i des de fora o des de dins de Catalunya (això és igual), el Consell ha de comportar-se com a Estat independent: 1a) ha de reclamar el control del territori i trobar la manera de fer-lo efectiu; i 1b) ha de demanar als altres Estats el reconeixement internacional com a Estat independent (encara que estigui convençut que no serà correspost, l'important en això és mantenir sempre vigent la demanda de reconeixement); com que el Consell també 2) ha de mantenir en funcionament les institucions de la República, 3) ha de tenir un òrgan legislatiu i 4) ha d'aconseguir que el seu cens s'hi senti vinculat, és fonamental de revertir les operacions de Puigdemont i Comín contra l'Assemblea de Representants, que cal restablir i a què cal convocar noves eleccions. A la campanya del 2021 ja vaig assenyalar aquests quatre elements fonamentals que té qualsevol Estat independent, 3) llei pròpia, 2) institucions pròpies, 1) territori propi i 4) població pròpia; i quan Puigdemont i Comín —i tot el seu Govern infame— es van carregar l'Assemblea de Representants, veritable Parlament Nacional de Catalunya, vaig assenyalar la gravetat de l'acció.
Puigdemont, Comín i el seu entorn han boicotat el Consell de la República des del començament. Van trigar un any llarg sencer (el que separa l'octubre del 2017 del novembre del 2018) a posar en marca el Consell, quan, en condicions normals, el primer que fa immediatament un Govern que s'exilia és articular-se com a tal a l'exili (compari's amb quant va trigar el President Companys a articular el seu Govern a l'exili). Quan finalment va néixer el Consell, ens van humiliar amb el nom de Consell per la República, en què una preposició de finalitat buidava la institució de tot valor institucional, de manera que reduïa la República a un simple desig, lluny de la realitat; i pel camí també ens van marejar amb un altre nom alternatiu, Republicat, que podria ser el nom d'un videojoc però que el que segur que no és és un nom d'Estat. Després, les primeres eleccions a l'Assemblea de Representants no van ser fins a l'octubre del 2021, tres anys sencers després de la posada en marxa; i quan la legislatura s'acabava el Govern Puigdemont va decidir que es carregava l'Assemblea de Representants, de manera que tallava el vincle del Consell amb els inscrits en el cens i deixava l'organització sense cor. Mentre ha manat, el Govern de Puigdemont s'ha dedicat a batalles judicials que no podien produir cap fruit útil per a la independència —bo i introduint en l'imaginari de la bona gent de Catalunya conceptes opiacis com el de GOI—, no s'ha cregut res del que feia —com demostren els afers dels «segells de la República catalana», de la xarxa diplomàtica o del tribunal de mediació— i s'ha trobat tan sols amb representants del Tibet i de Papua, i potser algun cors o canac, que són tots col·lectius les causes polítiques dels quals són d'una rectitud indubtable, però que tenen en comú que no poden reconèixer el Consell com a Estat independent perquè no tenen Estat; el Govern Puigdemont no s'ha posat en contacte amb cap Estat independent, no ha fet res a favor de la independència.
Ja he repassat més amunt quines coses són les que el Consell pot i ha de fer per a fer que la independència sigui realitat. Lleis, institucions, territori i població. És a això que cal que es dediqui qui vulgui que el Consell de la República continuï existint. I això cal fer-ho contra el Reyno d'Espanya i contra la Comunitat Autònoma espanyola de Catalunya. Contra —en disputa amb— les lleis del Reyno i de la Comunitat Autònoma; contra —en disputa amb— les institucions del Reyno i de la Comunitat Autònoma; contra —en disputa amb— la reclamació de territori del Reyno i de la Comunitat Autònoma; contra —en disputa amb— l'adhesió dels habitants de Catalunya al Reyno i a la Comunitat Autònoma. La idea puigdemontista que el Consell ha de col·laborar amb la Comunitat Autònoma per a fer la independència és una idea absurda, com també ho és la idea —igualment puigdemontista— que podem condicionar el Reyno o la Comunitat Autònoma des de dins.
El futur del Consell de la República només existeix en la mesura que el Consell s'esforci a ser la República de Catalunya —no pas a voler-la, a reclamar-la, a defensar-la com a idea, a imaginar-la o a treballar per a fer-la possible—; és evident que el Consell no farà aquest esforç (sinó tot el contrari) mentre qui hi remeni les cireres sigui Puigdemont, Comín o un seu titella i, per tant, el futur del Consell de la República també només existeix en la mesura que prescindeixi de Puigdemont —i els seus amics—. Però de la desconsideració de Puigdemont envers l'interès nacional ja en parlaré un altre dia, si em vaga.
PD: No us oblideu, doncs, ara que vénen eleccions, de votar un candidat a la Presidència del Consell que sigui antipuigdemontista, si hi és.
«Suèdia és un Estat feixista!»
14 DE SETEMBRE DEL 2023.
Per tant, ni ineficiència, ni cost, ni minoritats.
¿Què ha passat, doncs? Una de dues: o bé hi ha hagut un intercanvi de favors entre Suèdia i Espanya —o França—, o bé Suèdia actua motu proprio. Pot ser que Suèdia surti a dir aquestes coses que diu en pagament d'alguna cosa que ha obtingut d'Espanya —o França—. També pot ser això altre: en l'imaginari del Reyno d'Espanya —i anem malament si això encara ens sorprèn, o si encara aspirem a canviar-ho— el català és una llengua de segona, subalterna; tots els Estats del món saben que Espanya concep el català així; per tant, quan el Reyno d'Espanya es presenta a la UE i diu que vol que el català hi sigui oficial, els altres Estats membres entenen que la idea és fer oficial una llengua subalterna; la projecció sobre els seus respectius afers interns és immediata, i Suèdia, per exemple, entén que li parlen del sami, la llengua dels lapons; Suèdia no vol que el sami sigui oficial a la UE —és a dir, vol que no ho sigui—, i per això surt dir el que diu contra el català.
El que ha passat és una d'aquestes dues coses, i és igual quina sigui, perquè en qualsevol dels casos el Regne de Suèdia és un fill de puta. (Inget illa menat.) I és això el que és important que entenguem, com a independentistes que diem que som.
Un Estat és un fill de puta. Un grup d'Estats és un grup de fills de puta. Si ens presentem davant d'un grup de fills de puta dient que ens han de concedir no-sé-què, el primer que faran és trencar-se de riure, i el segon que faran és partir-nos la cara. Si ens presentem davant d'un grup de fills de puta dient que la nostra causa és una causa justa, el primer que faran és trencar-se de riure, i el segon que faran és partir-nos la cara. Si ens presentem davant d'un grup de fills de puta dient que som un pobre grup nacional objectivament desemparat, el primer que faran és trencar-se de riure, i el segon que faran és partir-nos la cara.
És peremptori que, com a independentistes que diem que som —i un independentista és algú que milita per a establir un Estat independent—, entenguem que els Estats funcionen com dic, com a fills de puta. És peremptori, primer, perquè en la nostra militància per a establir un nou Estat és segur que ens haurem d'enfrontar a almenys algun Estat, és a dir, a almenys algun fill de puta. No farem cap Estat amb les cantarelles de la causa justa, el grup objectivament identificable i altres pinolles en vinagre. No farem cap Estat mostrant noblesa d'esperit, rectitud moral o feblesa. Que ens enfrontem a fills de puta, collons!
Però, sobretot, és peremptori que entenguem que un Estat és un fill de puta perquè com a independentistes —i, repeteixo, un independentista és algú que milita per a establir un Estat independent— el que hem de fer és establir un Estat, és a dir, establir un fill de puta. Un fill de puta d'aquests que el que més els agrada de fer és abraonar-se a propinar una sumanda grossa al primer grup nacional desemparat que li suplica clemència o que fins i tot té l'atreviment de demanar-li ajuda. Exemple: Catalunya declara la independència el 2017 i immediatament surt Andorra —el fill de puta— a dir que biba la constitussion. Un altre exemple: Brèxit amunt, 2017 avall, les coses es posen una mica bé per a Escòcia i una mica malament per a Catalunya i surt de seguida Nicola Sturgeon —el fill de puta— a dir que el cas d'Escòcia no té res a veure amb el de Catalunya. Entengueu-ho: aquests exemples no són retrets a Andorra i a Sturgeon, sinó que ratllen tot el contrari i, en tot cas, aspiren a fer-nos entendre quina és la manera de procedir d'un Estat. El que això vol dir és que no farem res amb Galeusques, Fritibets i altres mandangues papues. Una cosa que ha de tenir claríssima l'Estat de Catalunya és que, quant als bascos, biba la constitussion; i, quant als corsos, viflafrans; etcètera. Sí, això també.
En conclusió: Suèdia ens fa un favor, perquè ens ensenya com es comporta un Estat. Tack, Sverige. Tack, din son av hora. Aprenguem-ne.
Doncs es veu que el govern de Suèdia s'oposarà a l'oficialitat del català a la UE. Aquesta no us l'esperàveu. Que diu que hi ha d'altres Estats de la UE que tenen la mateixa posició. ¿Què ha passat? Els més llondros direu que és que Suèdia és un «Estat feixista», i ja no us traurem d'aquí. Uns altres us despenjareu que el govern de Suèdia fa el que fa perquè és un govern de dreta, i amb això ho tindreu tot explicat, perquè, és clar, són dels dolents. Amb els que digueu aquestes coses no hi ha res a fer. Ara, amb els altres potser podríem mirar d'entendre algunes coses importants. Som-hi.
El govern de Suèdia no vol que el català sigui oficial a la UE. ¿Per què? Per descomptat, tota la cosa aquesta dels problemes d'eficiència en el funcionament de la UE i del cost econòmic que tindria l'oficialitat del català és només una excusa de cara a la galeria, i una de molt barata. Si Norvègia, o Ucraïna, o Albània, o Islàndia, o Macedònia del Nord entressin a la UE, hi hauria automàticament una nova llengua oficial i ningú no faria escarafalls d'eficiències o costos. Fins i tot, si qui entrés fos Sèrbia, o Montenegro —que té molts punts per a ser el proper ingrés—, molt probablement trobaríem que la UE passa a tenir el serbocroat com a llengua oficial dues vegades, una amb alfabet llatí —ja l'hi té ara, com a croat— i l'altra en ciríl·lic. I no hi hauria ni una sola objecció.
Quant a la collonada de les «moltes llengües minoritàries que no són oficials a la Unió Europea» —i no necessito entrar a combatre el menyspreu que hi ha dins de l'adjectiu minoritàries—, el volum en nombre de parlants del català i el del suedès, si bé és cert que no són iguals, també ho és que són quasi comparables: de parlants de suedès, n'hi ha 8, 9 o 10 milions segons a qui preguntis; de parlants de català n'hi ha entre 6 i 7 milions.¹ Al costat de llengües com el mandarí (920 milions) i l'anglès (373 milions), o del pirahã (300 parlants) i el pawnee (10 parlants), és evident que el català i el suedès tenen la mateixa mida.
¹ El mantra dels 10 milions que repeteix a tort i a dret el personal (per exemple, la Plataforma per la Llengua, de què —dit sigui de passada— m'honoro de ser soci) és això, un mantra, una mentida —i com més triguem a assumir-ho, pitjor—. És un mantra trampós perquè compta com a parlants nadius del català —i.e. com a catalanòfons— quantitats molt significatives de parlants no nadius —i.e. de catalanoparlants—, assumeix que tots els habitants del domini lingüístic del català són catalanòfons. És com si comptéssim tothom que sap parlar anglès com a anglòfon; o com quan Espanya compta els catalans hispanoparlants com a hispanòfons.
bottom of page