mesos i mig de resistència a l'invasor que separen el 25 de juliol del 1713 i l'11 de setembre del 1714. I l'Onze de Setembre commemora i celebra, en general, la resistència de la nació catalana front a la dominació francoespanyola al llarg dels segles. Per tant, només de començar ja n'hi havia per a dir «Sr. Cotarelo, pixeu fora de test».

2a. Tot seguit el sr. Cotarelo va deixar anar una altra idea que demana resposta i que hi pensem una mica: «Estar en contra de la immigració il·legal és una obligació», va dir, agafant-se en el fet de la il·legalitat i fent equivaldre, sobre aquesta base, la immigració il·legal, el robatori i l'assassinat. La idea és demencial, perquè només valora els fets a la llum de la llei, i oblida de valorar-los en si. No cal cap llei ni cap prohibició perquè l'assassinat o el robatori siguin aberrants i exigeixin estar-hi en contra. En canvi, una immigració pot ser il·legal però totalment comprensible i acceptable —fins i tot lloable— en si. Pot ser fruit de la desesperació, de la pobresa, de la guerra, d'una lluita nacional per a alliberar-se d'una colonització; o pot ser una fuga rere alguna activitat delictiva, o simplement una operació d'un espavilat. Depèn del cas; de cada cas. Cada cas d'immigració il·legal —cada immigrant il·legal— demana de nosaltres un judici particular —un judici que, diguem-ho també, s'ha de fer sempre amb l'assistència d'un valor capital d'Occident (aquesta és una expressió amb què s'omplen la boca els pollastres d'AC sense tenir ni refotuda idea de quin significat hi volen donar; ¿o potser no n'hi volen donar cap?), un valor tan capital que és una de les tres virtuts teologals del cristianisme i un motor fonamental del mateix Crist: la caritat (o la tendresa, o la pietat, diguem-ne com vulgueu: no ser cruel); ¿que potser em negaran que el cristianisme ocupa una posició central en la construcció d'Occident com a civilització i dels valors que l'articulen?—. Per tant, no, la immigració il·legal no és equivalent pel fet de ser il·legal a l'assassinat i al robatori. I no, la immigració il·legal no obliga pel fet de ser il·legal a estar-hi en contra.

2b. D'altra banda, crida l'atenció que des de l'òrbita d'un partit que es reclama independentista català es manegi l'oposició legal/il·legal com un artefacte definitiu, que no demana més reflexió ni consideració. Sobta perquè un independentista català és avui —i ho serà mentre existeixi la dominació francoespanyola dels Països Catalans— algú condemnat a cometre una il·legalitat gegantina des del punt de vista dels sistemes legals espanyol i francès. Segons aquestes lleis, la independència de Catalunya, o dels Països Catalans, és il·legal. És a dir, si el caràcter il·legal de la immigració il·legal obliga el personal d'AC a posicionar-se contra la immigració il·legal, el caràcter igualment il·legal de la independència de Catalunya a ulls dels sistemes legals francès i espanyol també hauria d'obligar-los a estar necessàriament contra la independència de Catalunya. ¿No? Vet-los-aquí amb el cul a l'aire: o bé tiren pel camí de «la llei és la llei», i llavors són uns independentistes de trucalembut, o bé admeten que amb la llei no n'hi ha prou, i llavors es queden sense coartada per a tapar la seva xenofòbia de posar tots els immigrants il·legals al mateix sac.

3a. També m'ha semblat pintoresca la idea del sr. Cotarelo que «la islamofòbia no existeix». Sembla que cregui que amb la seva negació aconsegueix d’inviabilitzar la islamofòbia fins i tot com a idea, és a dir, que reïx a fer que ni tan sols es pugui concebre la idea de la fòbia envers l’Islam. El cert és que, tal com en els amors tants caps tants barrets, en els odis també. El lliure albir —que és un altre dels valors d’Occident, per si l'aviram d’AC no ho sabia; i per si no ho sabia l'aviram d'AC, i dit sigui de passada, el lliure albir que cal defensar és molt més el d’altri que el propi—, el lliure albir, dic, té aquestes coses: no es pot limitar quines coses poden —epistèmicament, no només deòntica— ser odiades i quines no, quins odis poden existir i quins no. I, doncs, la idea de l’Islam, l’Islam com a idea, pot ser odiat. I d’aquest odi se’n diu ‘islamofòbia’, perquè és aquesta construcció morfològica (Islam + -o- + -fòbia) la que respon més bé, segons la manera de construir paraules que té el català (entre altres llengües, començant per les altres llengües romàniques i l’anglès), al significat ‘odi a l’Islam’. Ja pot, doncs, el sr. Cotarelo esforçar-se a negar l’existència de la islamofòbia: així no farà pas que la islamofòbia no existeixi. En aquest punt he de dir que la ingenuïtat del sr. Cotarelo quant al poder de la seva negació em recorda —no per res; només hi he vist una semblança— la ingenuïtat amb què els fills de puta espanyols neguen l’existència de la nació catalana; com si negar-la la fes deixar d’existir.

3b. L’altra qüestió interessant, és clar, és per què pot voler el sr. Cotarelo embrancar-se en una quixotada com la de negar que existeix la islamofòbia. La resposta és fàcil: si el pecat no existeix, no hi pot haver pecador; si no hi ha enveja, o avarícia, o supèrbia, no hi pot haver envejosos, o avars, o superbs. Al sr. Cotarelo li interessa eliminar la islamofòbia de l’existència per a inviabilitzar la culpabilitat dels islamòfobs, dels seus amics islamòfobs d'AC. És quasi que amb la seva original sortida acusa aquells que vol eximir de culpa.

4. De la diatriba contra l’Islam que va seguir, i que va ocupar bona part de la glossa, no tinc res a dir-ne, més enllà del comentari general que ja he fet més amunt, tot just començar.

5. I, per a cloure: veig que hi ha qui necessita negar que el sr. Cotarelo vagi parlar del servei militar o vagi cridar a fer cap guerra. M’inquieta aquesta necessitat, sobretot atesa l’al·legació d’haver «escoltat amb molta atenció la glossa del professor Ramon Cotarelo a Ripoll». Primer, perquè el sr. Cotarelo SÍ QUE va parlar del servei militar —va assenyalar que a Europa fa temps que no hi ha servei militar obligatori generalitzat— i SÍ QUE va cridar a fer la guerra, com a mínim amb la citació final de tema grec, en què va demanar explícitament d'entendre 'catalans' en comptes de ‘grecs’: «Endavant, fills dels grecs! Allibereu la Pàtria! Allibereu els vostres fills! Allibereu les vostres dones! Els santuaris dels déus dels vostres pares! Les tombes dels vostres avantpassats! És l’hora de la lluita final.» Per tant, m’inquieta perquè el sr. Cotarelo sí que va parlar d’aquestes dues coses i, doncs, l’al·legada atenció en escoltar la glossa no devia ser tanta (ho entenc, la buidor argumental de la xenofòbia dóna a tota la glossa un caràcter avorridíssim, soporífer, que convida a desconnectar). Però també m’inquieta, en segon lloc, perquè a) no té res de mal parlar del servei militar —és una qüestió important i n'hem de parlar si volem fer un Estat—, perquè b) efectivament és preocupant que Europa i la població europea no estiguin preparades militarment en aquest moment d’amenaça militar contra Europa —per part de Putin de manera immediata, per part de Xi de manera encoberta, qui sap si per part dels EUA si Trump s’instal·la al poder tant com sembla que s’hi instal·larà—, perquè c) no hi ha cap mal a cridar a fer la guerra —pels mitjans que cadascú estimi convenients, responsabilitzant-se cadascú dels seus actes; jo tinc clars els meus límits— atès que qualsevol dominació estrangera ha de ser combatuda, i perquè d) la citació final del sr. Cotarelo va ser l’única cosa bella de tota la glossa. Llàstima que l’atemptat contra un dels santuaris dels nostres pares, l’església de Ripoll, l’acabés de cometre el mateix sr. Cotarelo amb la seva glossa infame, i que això ens afegeixi, sobre el deure d’alliberar-lo —el santuari de Ripoll com a representant en l’ocasió de tots els nostres santuaris amb valor nacional— dels fills de puta espanyols que malden per a destruir-nos la Pàtria, el deure d’alliberar-lo també de la xenofòbia que hi ha qui vol fer arrelar entre nosaltres, i que massa gent nostra s’empassa vergonyosament només perquè l’encega un altrament saníssim sentiment de venjança contra el processisme.